A través del espejo

Mare meva, aquesta publicació s’havia quedat com esborrany fins ara!!! I ara ja està quasi tot resolt… em varen admetre al doctorat! Bé! El curs de Dublin a mig fer… tot en ordre ;-)… poc a poc. Com escrivia aleshores…

Fa ben bé un mes que tinc el meu títol de psicologia i de direcció de recursos humans. Ben fet! Ara a per un nou repte, el doctorat. A veure si tinc sort i puc entrar.
Te n’adones de com canvien les coses quan saps que ara no és com abans i no pots fer el doctorat lliurement. Ara hi ha límits: 20 persones per facultat; estricte accés per expedient, currículum vitae… A veure com anirà; per expedient entraré; per currículum no ho sé perquè no he fet res que tingui a veure amb psicologia. Paciència i a esperar.
L’estiu ha passat ràpid però avorrit com tot últimament. La covid s’ha encarregat de deixar-me sense viatjar des de fa ja tres anys. En fi, ja no sé si mantinc la il·lusió perquè surti una vacuna que em vagi bé i pugui tornar a la vida «normal» o potser ja no hi ha interès perquè en surti alguna que sigui esterilitzant de veritat, no com les actuals que a uns els hi van molt bé i a altres els hi compliquen la vida i em converteix en ermitanya definitivament. El temps ho dirà i jo mentre poc a poc a anar complint reptes. D’aquí uns dies començo un postgrau de cyberpsychology l’IADT de Dublin; a gaudir mentre avança el compte enrera per saber si puc matricular-me del doctorat :-).

Quan et despertis al bell mig de la nit, amb tu estaré.

Quan escoltis el soroll del vent, allí estaré.

Quan vegis els reflexos del sol a la muntanya, allí estaré.

Quan plogui i el fred entri per sota la porta, allí estaré.

Quan surti la lluna plena, esperant-la estaré.

Quan torni la calor, cap a la Fosca volaré

però sempre a la illa on vaig aprendre què és viure, tornaré

i quan miris la Rosa del meu jardí, allí estaré.

Malgrat que el meu cos no podeu veure

i ara ja descansi amb els avantpassats,

vaig ben triar el dia

perquè no m’oblideu pas.

Quan enceneu una candeleta i em recordeu amb carinyo, allí estaré

i amb el mateix somriure de sempre, feliç, us acompanyaré.

Us deixo la meva ànima i el meu coret

per sempre; amb vosaltres, allí estaré.

Han passat dos dies des que vaig llegir la notícia al Diario.

Quan vaig dir a la meva mare i a la meva germana «no podeu imaginar qui s’ha mort», la meva germana de seguida va preguntar, «és metge?» i a continuació, sense donar-me temps a contestar, va dir: «En Casanovas». Voilà…

https://www.diariodeibiza.es/ibiza/2024/01/14/fallece-roman-casanovas-rosa-pionero-96880539.html

A la nit no vaig saber dormir i ahir de tant en tant em posava a plorar i després se’m passava. Ni somniar amb anar al tanatori; li vàrem enviar un parell de rosetes, que esper arribessin a temps i un missatge de condol per les filles; avui estic millor. Sempre em passa el mateix quan es mor algú que m’ha agradat conèixer i he pres com exemple de moltes coses. Per altra banda, són poques les persones que m’han influenciat tant i no són familiars ni propers ni llunyans i la majoria són homes, curiós, oi? Ell n’és un d’una llista que puc comptar amb els dits de les mans.

Fa tants anys que el coneixia que ni m’enrecord. Crec que tenia 8 anys la primera vegada que vaig anar a la seva consulta; era un lloc especial, amb na Bernadette sempre amable i somrient i ell amb la paciència d’un sant. Hi vàrem passar tots per la consulta, els avis, el meu pare, la meva mare, la meva germana la que més vegades, jo fins que vaig anar a viure a Barcelona… però de vegades hi anava d’acompanyant i quan es va jubilar ens va donar el telèfon de casa seva per qualsevol consulta que necessitéssim i ens va recomanar na Margarita Serra com a oftalmòloga enlloc d’ell.

La realitat és que com ens trobàvem de vegades, vàrem seguir anant a casa seva fins que potser perquè es va cansar o perquè era molt pesat venir-nos a buscar (a veure qui trobava sol la casa enmig del bosc, jo acostumada a la cuadrícula de l’Eixample, no i això que havia anat de vegades a casa des cosins des papà, es Dominguets, que eren els seus veïns però conduia ell i jo no em fixava), no hi vàrem tornar a pujar més en aquell lloc de conte de fades amb la consulta plena de llibres i quadres en un entorn paradisíac on no hi havia ni una pedreta fora de lloc. Mare meva, com es nota qui estima la terra!!! Aquí va trobar el seu lloc i la gent l’apreciava molt.

Sempre ens hem trucat per nadal o per xerrar una estona; quan la meva germana feia una exposició, quan jo treia un llibre… L’any passat em va explicar que per poc es mor, vàrem quedar per esmorzar a Sant Jordi, li vaig donar una Arianna, la primera que repartia abans fins i tot d’anar a fer el dipòsit al Consell. Sempre era un plaer parlar amb ell. Feia anys que escrivia les seves memòries però per la família em va dir. Jo desitjava que les publiqués; segur que hauria sigut un bon testimoni de la illa i d’una vida ben interessant.

Ultimament semblava que no li passaven els anys malgrat el covid, malgrat tot. Va ser la última vegada que ens vàrem veure si bé vàrem parlar un parell de cops més durant l’any. L’últim estava com apagat, ens vàrem desitjar bones festes però em va dir que no marxava a passar el nadal fora, a saber perquè.

Adéu, Dr. Casanovas. Ha sigut un plaer coincidir en aquest món de bojos; ahir mentre s’enlairava l’avió cap a Barcelona tres dones estàvem a la terrassa fent-li adéu amb la mà.