A través del espejo

Han passat dos dies des que vaig llegir la notícia al Diario.

Quan vaig dir a la meva mare i a la meva germana «no podeu imaginar qui s’ha mort», la meva germana de seguida va preguntar, «és metge?» i a continuació, sense donar-me temps a contestar, va dir: «En Casanovas». Voilà…

https://www.diariodeibiza.es/ibiza/2024/01/14/fallece-roman-casanovas-rosa-pionero-96880539.html

A la nit no vaig saber dormir i ahir de tant en tant em posava a plorar i després se’m passava. Ni somniar amb anar al tanatori; li vàrem enviar un parell de rosetes, que esper arribessin a temps i un missatge de condol per les filles; avui estic millor. Sempre em passa el mateix quan es mor algú que m’ha agradat conèixer i he pres com exemple de moltes coses. Per altra banda, són poques les persones que m’han influenciat tant i no són familiars ni propers ni llunyans i la majoria són homes, curiós, oi? Ell n’és un d’una llista que puc comptar amb els dits de les mans.

Fa tants anys que el coneixia que ni m’enrecord. Crec que tenia 8 anys la primera vegada que vaig anar a la seva consulta; era un lloc especial, amb na Bernadette sempre amable i somrient i ell amb la paciència d’un sant. Hi vàrem passar tots per la consulta, els avis, el meu pare, la meva mare, la meva germana la que més vegades, jo fins que vaig anar a viure a Barcelona… però de vegades hi anava d’acompanyant i quan es va jubilar ens va donar el telèfon de casa seva per qualsevol consulta que necessitéssim i ens va recomanar na Margarita Serra com a oftalmòloga enlloc d’ell.

La realitat és que com ens trobàvem de vegades, vàrem seguir anant a casa seva fins que potser perquè es va cansar o perquè era molt pesat venir-nos a buscar (a veure qui trobava sol la casa enmig del bosc, jo acostumada a la cuadrícula de l’Eixample, no i això que havia anat de vegades a casa des cosins des papà, es Dominguets, que eren els seus veïns però conduia ell i jo no em fixava), no hi vàrem tornar a pujar més en aquell lloc de conte de fades amb la consulta plena de llibres i quadres en un entorn paradisíac on no hi havia ni una pedreta fora de lloc. Mare meva, com es nota qui estima la terra!!! Aquí va trobar el seu lloc i la gent l’apreciava molt.

Sempre ens hem trucat per nadal o per xerrar una estona; quan la meva germana feia una exposició, quan jo treia un llibre… L’any passat em va explicar que per poc es mor, vàrem quedar per esmorzar a Sant Jordi, li vaig donar una Arianna, la primera que repartia abans fins i tot d’anar a fer el dipòsit al Consell. Sempre era un plaer parlar amb ell. Feia anys que escrivia les seves memòries però per la família em va dir. Jo desitjava que les publiqués; segur que hauria sigut un bon testimoni de la illa i d’una vida ben interessant.

Ultimament semblava que no li passaven els anys malgrat el covid, malgrat tot. Va ser la última vegada que ens vàrem veure si bé vàrem parlar un parell de cops més durant l’any. L’últim estava com apagat, ens vàrem desitjar bones festes però em va dir que no marxava a passar el nadal fora, a saber perquè.

Adéu, Dr. Casanovas. Ha sigut un plaer coincidir en aquest món de bojos; ahir mentre s’enlairava l’avió cap a Barcelona tres dones estàvem a la terrassa fent-li adéu amb la mà.