Ja a mitjans de septembre, acab de viure una d’aquestes situacions que tant em disgusten: quan vaig començar a treballar a hisenda, una de les primeres coses que em va agradar va ser el bon ambient que hi havia. Ara una peça que ajudava considerablement al bon ambient, ja no hi és. Com som d’efectes retardats, de vegades, d’entrada, vaig pensar que marxava perquè no estava a gust, cosa que pot passar quan tens una responsabilitat que t’obliga a dependre d’un ésser d’aquests tan fastigosos, com solen ser els polítics, amb comptades excepcions. Els primers dies no em vaig adonar que realment marxava perquè l’havien acomiadat. Amb quasi 45 anys, puc comptar alguns bons caps, uns millors que altres però una gerenta com la Teresa no l’havia coneguda mai, amb permís del Víctor. Em fa molta ràbia pensar que sempre qui es surt de l’estereotip acaba fent «nosa». D’un cap esperes que vagi per feina però com s’agraeix que sigui «persona» i tracti a tothom com supós que a ella li agrada que la tractin i aquest era el cas. Dilluns he d’anar a treballar però ja no escoltaré a riure la Teresa quan arribava cada matí. Quina sort tenen els que treballaran ara amb ella i com la trobarem a faltar naltros. I tot per culpa d’un polític que devia estar envejós d’una bona persona. Aquesta vegada no puc dir que hagi sigut un mèrit meu descobrir-la sinò que abans meu ja tothom que la coneixia sabia que era una gerenta de luxe. Ahir va ser un dia trist i, de fet, no vaig poder anar al comiat… la plorera va arribar abans d’anar a dormir i ha tornat avui de matí fins que se m’ha passat. Es evident que ja no canviaré mai i quan alguna cosa em fa estar trista, hi estic molt però per sort se’m passa ràpid… Ara toca donar gràcies pel temps bo que he passat. No puc demanar que el nou sigui ni la meitat de bo que ella perquè ja m’han dit quin tipus de persona és. En fi, una cadireta més buida per posar als records; amb el temps, resulta que he tingut sort de conèixer persones tan extraordinàries a més de bones professionals. D’aquestes sí que en tinc alguna altra. Amb coses tan pràctiques com aquesta, enguany no he explicat res sobre les vacances però varen anar bé, molt bé! I On-off acabat a Viena, com tocava, esperant a ser corregit… paciència per si he de fer canvis, que ara a punt de començar la UOC i d’acabar un curs intensiu d’alemanys, potser hauran d’esperar. Per acabar, bona sort, Teresa, què trobis persones que et tractin tan bé com mereixes i com tú tractes tothom!. A reveure, benvolguda gerenta.
Diumenge, tarda, fent la digestió, després d’un entretingut matí passejant per Sarrià. El cementiri, la Jacaranda, Sant Felip Neri, una interessant casa que va ser propietat de la Nena Casas, que ara s’ha reconvertit en un centre de meditació zen… Un bon plan per un darrer diumenge de juliol, amb molta caloreta però amb un bon capell tot és més aguantable. Bé, això és tot molt anecdòtic. Ara al gra, divendres vaig acabar d’escriure On-off. Ha quedat una història molt guapa, la veritat. Per què enganyar-me… ara sí, una cosa dolenta és que una vegada que has decidit acabar, tornar a revisar vol dir voler afagir coses noves i aquesta temptació s’ha de parar en algun moment. I ara no és moment per afagir res més. He d’esperar i tenir paciència, a veure si la Rosa Maria em suggereix algun canvi. Després, sí de cas, serà el moment de posar o retallar segons vegi. Ara toca pensar en vacances. A veure si hi ha sort i puc deixar enrera tots els problemes amb les orelles que estic tenint. Em fa moltes ganes anar a Belgrad, a Viena… Com sempre. El món és per passejar i gaudir. No em queda més que desitjar bon agost a tothom i bona tornada al septembre. Per llegir On-off, encara haurà que esperar un poquet, fins finals d’any supós però no vull explicar res. Quan vagi fent les presentacions, ja explicaré un poc però de moment, no toca. A reveure!
Avui plou. Res d’excepcional. La primavera fa aquestes coses… Passat l’hivern amb algun desperfecte, a veure com van els mesos que tenim per davant. De moment, un poc espantada perquè se m’han quedat ses orelles tapades després d’una otitis i sembla que es quedaran així. Quina sensació més rara aquesta de tenir el cap tan estrany. En fi, ja m’hi puc anar acostumant. Per altra banda, toca estudiar i molt si vull que la UOC vagi bé aquest semestre perquè realment les assignatures son bastant complexes… en fi, jo m’ho he buscat i sortirà bé. Ahir vaig anar a veure La librería. Em resistia a veure-la perquè sabia que seria preciosa i que em recordaria els llibres d’Impedimenta que es papà em recomanava i efectivament així va ser, preciosa. Més, ja he decidit que el treball de final de carrera serà sobre el moviment independentista. Crec que serà prou interessant… ara paciència i a observar, que pot donar molt de sí tot i el patiment que provoca i que em provoca, perquè obre ferides per tots els costats però segur que sortirà bé, rebé. Ara a estudiar una estoneta i a veure si deixa de ploure, que vull anar a veure l’exposició de William Morris, un altre motiu per tornar als records de la infantesa… On-off està dormint, tal com vaig dir, fins que no acabi els exàmens de la UOC. Després a tope una altra vegada i a acabar-lo per l’estiu. Feliç diumenge a tothom i què comenci bé una nova setmana!
Felicitats, allí on siguis!!! M’encantaria poder-te dir molts anys i bons però ja veus que no puc tot i que és veritat que varen ser anys -haurien pogut ser molts més- i bons. D’això sí que no me’n puc queixar ;-). Avui és un dia estrany. De fet és el meu primer dia de baixa de la feina. Aquest hivern entre otitis i sinusitis, estic cansada i desitjant que arribi el bon temps. Avui em vénen mals records de quan vaig tenir la tbc i varen passar mesos fins que varen aclarir els metges què tenia. Esper que aquesta vegada tenguin més encert i no m’entretenguin perquè primer otitis, que si es cura si no es cura… ara semblava sinusitis però en un parell de dies ha deixat de ser sinusitis i ara sembla que tenc un mal de coll d’elefant. Suposo que li diran faringitis. Total que si d’aquí a uns dies no em trob millor tornaré a fer excursió de metges a veure si algú encerta però realment esper trobar-me millor aviat i poder tornar a la rutina. Per què enganyar-me? De totes maneres, com pots imaginar-te no t’escric per explicar-te això. Ara li explic al coixí i a sa mamà quan la tenc al telèfon, clar. Ja saps que t’enyor molt, moltíssim. Cada vegada que escolt música, pens en tú. Es molt difícil tenir records i que no hi surtis; trobar algú conegut i que no parli de tú. Saps? En Joan de Madrid i jo ara ens hem fet molt amics i m’escriu cada cap de setmana; m’envia whatsapps, vídeos per riure i sobretot em diu sempre que ens estima molt i tot és perquè quan em veu, sé que pensa en tú. També escriu a na Lídia. Ve a totes les exposicions que fa si l’avisam amb temps. Ara està desitjant tornar a Eivissa per veure les que té a Sant Antoni i a Vila. A veure si arriba a temps. T’escriuria tantes coses però normalment no ho faig. De tant en tant em trob parlant amb veu alta amb tú, com feia n’Anna a sa residència. Solen ser coses ben normals: què he fet durant el dia, quin concert he escoltat… per cert, em tem que aquest dijous em perdré La passió de Bach, de’n Jordi Savall. Ho estic escrivint però realment encara no m’ho crec. Esper recuperar-me a temps perquè fixa´t què em va passar, que el 10 d’octubre me’n vaig anar al gimnàs amb els auriculars escoltant el discurs de’n Puigdemont i tenia el presentiment que m’oblidava alguna cosa però no va ser fins el dia següent que vaig recordar que a les 8 a l’auditori tenia concert de’n Jordi Savall!! Increible! I me’l vaig perdre. Imagina com em vaig quedar quan me’n vaig donar compte :-(. En fi, a veure què passarà aquesta vegada… però si no hi puc anar, quan torni a casa escoltaré doble dosi de Jordi Savall tot i que quasi bé em sé de memòria els seus cd´s. Em despedeix amb una musiqueta, més lleugera que les d’en Jordi Savall però que segur que t’agradaria:
Si alguna cosa realment valor de tot el que he après de tú, a més de la teva humanitat, és la sensibilitat artística. L’amor a les arts i als artistes no sé si ens fa millors persones però omple d’alegria i bons sentiments els nostres dies. Esper que faci temps que hagis trobat en Pepe i pogueu seguir amb les vostres converses filosòfiques, que tant trob a faltar. No et pensis que sigui fàcil trobar gent culta i educada amb qui val la pena conversar… Tots von anau abans d’hora… això no vol dir que tengui pressa per retrobar-vos però sí fa créixer un sentiment d’orfandat intel·lectual molt gros tot i que faig esforços per obrir-me i trobar gent amb qui tenir debats però segueix sent la meva assignatura pendent … sort de mensa de tant en tant… Ah, per cert, torn a estar escrivint. Aquesta vegada li ha tocat a Viena ser el lloc triat; llàstima que no podré tenir la teva crìtica però estic segura que t’hauria agradat… Un muasito o dos o tres o tots es que et quepin i gràcies de tot cor ;-).
Curiosament avui m’he sorprès pensant en català. No em sol passar. Normalment pens en anglès, escric en castellà i parl en català, què li farem? Veurem si això és una excepció o significatiu que alguna cosa està passant dins el meu cap. En primer lloc, em felicit per haver-aprovat quatre assignatures més de la UOC. Bé per mí tot i que ha sigut un semestre molt estrany, més pendent de les notícies que d’estudiar però tot ha sortit bé intel.lectualment parlant. Des del punt de vista polític, no obstant, tot és molt frustrant. Ara estic contenta de no haver-me empadronat a Barcelona. No entenc perquè algú pot voler animar la gent a lluitar per una cosa en la qual no creu. No es mereixen una república si no la saben defendre i a més trien uns polítics que són «más de lo mismo». Està clar que en Puigdemont és una rara avis, que segur que no s’hauria emportat ni un € que no fos seu i per aquest simple motiu no serveix com polític. A més tinc la sensació que el govern està fent com amb ETA. Vol destrossar-los a tots; després il.legalitzar ERC, CUP & cia i així tothom tranquilet i com si no hagués passat res tot i que més humiliats que abans. Deu ser el destí dels catalans; viure d’humiliació en humiliació i així no es pot estimar massa qui et vol enfonsat però veient com va tot, se’n sortiran a Madrid exitosament. Fi de la reflexió del cap de setmana. En segon lloc, he descobert uns reportatges realment captivadors. El presentador és un gentleman: Kenneth Clark. No sé res de la seua vida ni m’interessa. Com és habitual, no es pot dir que valgui res sense coneixer més d’ell però la sèrie Civilization és molt bona, al menys, per qui gaudeix de l’art. En aquest moment estic veient la parta vuitena, sobre art holandès, Rembrandt en concret però no solament parla d’art. Va mesclant filosofia… un autèntic plaer per un dia que fa molt de fred i poques ganes queden d’anar a passejar tot i que volia anar a veure al cine The post i igual encara hi vaig ;-). Molt bon cap de setmana!
Con este título, he empezado a escribir una nueva historieta de amor. Espero tenerla acabada para finales de verano. Esta vez creo que en lugar de ilustraciones tendrá fotografías pero está aún por decidir definitivamente, según lo que sugiera mi ilustrador favorito. No voy a contar de qué va más allá de lo que ya he dicho pero espero sorprender de nuevo. Las musas me visitaron exactamente una semana antes de acabar los exámenes el pasado sábado, así que he estado anotando ideas en el bloc de notas del móvil hasta que, por fin, el domingo pasado me pude sentar a escribir. Es curioso que estas cosas ocurren de repente. No voy a explicar qué me ha inspirado realmente porque sería poco verosímil ya que de la fuente de inspiración al contenido de la historia no va a haber ni la más mínima semejanza pero interiormente tengo que agradecer a alguien que haya hecho lo que ha hecho aunque para él sea doloroso. Sólo así se me ha encendido a mí la bombilla. La historia es caprichosa y, a veces, parece que se repite y todo está entrelazado aunque no hablemos siempre de amor. En fin, voy a autodesearme suerte, paciencia y que las musas sigan ahí al menos hasta que lo haya terminado. Y para después, lectores que con sus críticas me iluminen a seguir escribiendo en el futuro. Feliz semana, que promete emocionante o no, en función de las circunstancias. La paciencia y la suerte no me la deseo sólo a mí sino a todos y especialmente a quien lea estas líneas. Y aunque ya haya pasado casi un mes, ¡Feliz 2018 en el que nuestros propósitos se cumplan, con salud, dinero y amor!
Pasó Navidad, feliz para todos espero. Este año el concert de Sant Esteve ha sido muy especial, al menos así lo siento yo y lo dejo aquí para no olvidarlo nunca:
Ahora, a esperar qué nos ofrece Riccardo Muti desde el Musikverein ;-).
¡Feliz Navidad! y primero Nochebuena y sumanos y seguimos. Entre estudios de ética, fundamentos psicosociales del comportamiento y motivación y emoción y mediación y conflicto… pero es Navidad. Fechas tranquilas para pasar en casa y descansar de la rutina. Este año ha estado lleno de emociones pero no voy a hacer balance. ¿Por qué? la vida sigue y, de momento, sigue bien. Con ilusiones, decepciones… un poco de todo. Este año ha renacido mi interés en la política cuando pensaba que ya nunca iba a importarme lo más mínimo. Curiosas sorpresas tiene la vida… Tampoco voy a extenderme mucho. Seguiremos desafortunadamente con Rey. ¡Qué le vamos a hacer! Espero que esto no sea el principio del fin de la monarquía en España porque tampoco es lo que le deseo pero habría estado bien vivir en una República independiente de Cataluña. Dudo que lo vea, de todos modos. Y no por falta de optimismo sino porque hay que saber leer las oportunidades perdidas y me temo que acaban de perder una por haberse precipitado, tal vez o Dios sabe porqué. Ahora parece que no tocaba… eso ya me lo sé de otras ocasiones. Y mientras, la vida continúa con más o menos sueño, con más o menos nervios. Los años se cumplen y pasan y cada vez más rápido y más consciente que hay que disfrutar de lo que la vida nos pone delante. Este verano ha tocado USA. Una gran experiencia; me encantó. Ahora entiendo porqué a los americanos nuestra vieja Europa les parece pequeña. Y mis revisiones siguen ahí; de momento bien de lo que tengo que estar más que contenta. A todos, qué estas fiestas y el año nuevo os traiga salud, dinero y amor. Besazos y hasta que nos volvamos a encontrar en 2018.
Últimamente duermo raro. El procés me ha alterado. Está claro. En todos los sentidos. Y me ha indignado por muchos motivos. En octubre olvidé un concierto de Jordi Savall :-(. En noviembre, Romeo y Julieta en el Liceu. En fin, por suerte hasta que pasen los exámenes no tengo más conciertos y de momento no voy a olvidar más. Pero no es esto lo peor. Yo que nunca he tenido ningún tipo de sensibilidad nacionalista, he sentido como ésta nacía, simplemente por empatía ya que mi voto en Cataluña cuenta 0. El primer motivo ha sido renacer el estrés postraumático de mi desafortunado paso por la política. Es evidente que no me ha sorprendido la reacción del estado. Es de lo más normal para el autoritarismo: aquí se hace lo que digo yo porque lo digo yo y si tengo que montar un procedimiento penal para humillar y tengo que cargarme los debates constitucionales para dotar al 155 del contenido que me conviene, lo hago. Marca España. En un país donde lo que más destaca es la envidia y los celos, ¿alguien podría pensar que se alegrasen de la iniciativa de Cataluña por constituirse como estado independiente y poder decidir solos su futuro? Es evidente que no. Si estamos condenados a vivir en la más absoluta mediocridad, no queda más que asumirlo. En un país donde un economista gana 750€ por un contrato a tiempo completo, ¿quién puede tener interés por hacer atractivo a quienes se han ido volver? Cataluña siempre ha sido diferente. Lo percibí nada más llegar hace ya muchos años. Aquí la gente es trabajadora y muy alejada de la siesta, la paella, el flamenco y todos esos tópicos tan españoles. Barcelona vibra de una forma diferente. Mi idealismo casa más con un país que fomente la excelencia, que tenga la capacidad para decidir si invierte más en I+D+I… y así en todo. Un país que no tenga que mantener a un rey y pueda dedicar ese dinero a invertirlo en sus ciudadanos. Pero eso es una utopía. Nadie lo va a permitir. Es más fácil humillar. Lo compararía con Japón. Ha sido mejor sumir a la pobre emperatriz en la más profunda depresión por no haber dado un hijo varón que cambiar la ley y permitir que una mujer sea emperatriz. Es el poder de la tradición. Cataluña siempre ha ido un paso por delante. Aún recuerdo cuando el que debía ser mi suegro me explicaba cómo habían tenido que ir desde el ICS a crear el sistema de salud de su comunidad autónoma y el hombre se sorprendía de cómo podían ser tan torpes. Por algún motivo, algún día decidió irse a estudiar fuera y ya no volvió. En fin, que las utopías seguirán siendo utopías ahora y en 300 años y muchos seguirán soñando y los otros, machacando con el beneplácito de una Europa en la que cada vez creo menos visto lo visto: los intereses económicos priman y las personas, por muy voluntariosas que sean, son contingentes. Aún va a resultar que el BREXIT no es tan mala cosa. ¿Cómo podríamos aspirar aquí a tener un referéndum como hizo Reino Unido con Escocia? Eso queda para países democráticos y en eso los anglosajones tienen algo de ventaja y seguro que seguirán disfrutándola por muchos y muchos años. ¡Feliz domingo!
Hace tanto tiempo que no escribo, que ya he perdido la costumbre de conectarme. A lo mejor recupero la costumbre; veremos. Hoy me motiva escribir una reciente reflexión, que últimamente tampoco tengo muchas por exceso de información que me llega y me entretiene de lo que es realmente importante: estar conmigo misma. Al grano… Cuando después de los atentados de este verano, explicaron que el imán había estado en prisión, lo primero que me vino a la cabeza fue: ¿y por qué no lo expulsaron cuando salió? Es lo normal en estos casos… han pasado 3 meses y ha llegado la explicación: resulta que el CNI utilizaba sus servicios, por los que ahora sólo falta que cuenten que cobraba. Excelente… Hace un tiempo, hablando con un familiar que trabajó durante años para el CNI, me dijo que no me creyese que había mucha inteligencia ahí dentro. Creo que con estas noticias, es evidente. Esto ya ha pasado y no sabremos más que lo que nos quieran explicar, todo manipulado, por supuesto. Me gustaría saber quién ha sacado la noticia a la luz, que yo leí en El País, por cierto. También querría pensar que la noticia viene de alguien que se siente maltratado por cosas que han ocurrido recientemente. Y no me refiero a un particular sino a un cuerpo que actuó de forma brillante ante un reto poco habitual afortunadamente y que ahora tiene a su jefe haciendo trabajo administrativo. Claro, es la recompensa que se suele dar al que destaca entre tanta mediocridad en este maravilloso país del que algunos se extrañan que otros se quieran largar. En fin, pensemos que para reparar tal error, ahora quieren solucionarlo bloqueando el acceso a la Rambla y, por otra, despejando todo el entorno de la Sagrada Familia peatonizándolo y haciendolo así mucho más accesible a cualquier vehículo. ¿Se puede ser más tonto? Después de que hubiesen atentado en el paseo de los ingleses en Niza, ¿alguien piensa que no se puede acceder a una zona peatonal para atentar? Esta es la brillantez a la que nos tienen acostumbrados los grandes pensadores que toman las decisiones en estos lares. ¡Qué asco!